RAFAEL RODRÍGUEZ ALBERT . (Alicante, 1902 - Madrid, 1979) . Doble Premio Nacional de Música
PANEL 1
RAFAEL RODRÍGUEZ ALBERT (Alicante, 1902 - Madrid, 1979), doble Premio Nacional de Música
Rafael Rodríguez Albert nació en Alicante el 6 de febrero de 1902. Se quedó ciego a los siete años, pero no fue obstáculo para su carrera como compositor, docente y pianista. Obtuvo en dos ocasiones el Premio Nacional de Música (1952 y 1961), además de otros premios destacados como el accésit al Samuel Ros (1956), finalista del Concurso Internacional de Guitarra de Lieja (1962) y el Premio Nacional de Composición “Manuel de Falla” (1977).
Compuso 57 obras de las cuales aún no se han estrenado ni publicado nueve de ellas. De las estrenadas y premiadas destacamos: Homenaje a Falla, para piano (1944); Cuarteto en re mayor, para guitarra y arcos (1952); Quinteto en la menor, para clarinete y arcos (1956); Fantasía en tríptico sobre un drama de Lope, para orquesta (1961); Sonatina en tres duales, para guitarra (1962); La Antequeruela, para conjunto de cámara, clavicémbalo, guitarra y soprano (1976).
Desarrolló un lenguaje compositivo personal formado en Valencia, estimulado durante su juventud por el ambiente cultural de Alicante, ampliado con la influencia de Manuel de Falla en Granada y consolidado en Madrid. Se implicó en las vanguardias de la época participando en la evolución que la música experimentó en España durante el siglo XX. Sus conferencias-concierto y sus escritos ayudaron a su divulgación.
A pesar de su reconocimiento en vida, el músico Rodríguez Albert merece que se publiquen sus obras inéditas y se reconozca su aportación como músico destacado del siglo XX.
Rafael Rodríguez Albert retratado por Emilio Varela en 1944. Colección Particular.
Los pintores alicantinos Gastón Castelló, Miguel Abad Miró y Emilio Varela eran amigos suyos. Los dos últimos lo retrataron.
Su primer gran premio lo obtuvo a los 23 años. Fue la Mención honorífica del Concurso Nacional de Música del año 1925. Gabriel Miró la firmó como secretario.
De izquierda a derecha: Rodríguez Albert, Luisa Sofovich, Ramón Gómez de la Serna y José Ramón Clemente.
Elche. Enero de 1931. Biblioteca Nacional de España (BNE)
Juan Guerrero Ruiz, “Cónsul general de la poesía española” según García Lorca, editor y secretario de Juan Ramón Jiménez, fotografió al grupo.
Rodríguez Albert se relacionó con los principales actores culturales de su momento gracias a su carácter social y afable.
Producción: MUA, Museu de la Universitat d’Alacant
Comisario: José Miguel Santacreu Soler
Investigadores: Federico Solano López y Alberto Javier Cipollone
Diseño: Stefano Beltrán Bonella. MUA
RAFAEL RODRÍGUEZ ALBERT (Alacant, 1902 – Madrid, 1979), doble Premi Nacional de Música
Rafael Rodríguez Albert va nàixer a Alacant el 6 de febrer de 1902. Es va quedar cec als set anys, però això no va ser un obstacle per a la seua carrera com a compositor, docent i pianista. Va obtenir en dues ocasions el Premi Nacional de Música (1952 i 1961), a més d’altres premis destacats com l’accèssit al Samuel Ros (1956), va ser finalista del Concurs Internacional de Guitarra de Lieja (1962) i va obtenir el Premi Nacional de Composició “Manuel de Falla” (1977).
Va compondre 57 obres, de les quals encara no s’han estrenat ni publicat nou. De les estrenades i premiades destaquem: Homenatge a Falla, per a piano (1944); Quartet en re major, per a guitarra i arcs (1952); Quintet en la menor, per a clarinet i arcs (1956); Fantasia en tríptic, sobre un drama de Lope, per a orquestra (1961); Sonatina en tres duals, per a guitarra (1962); La Antequeruela, per a conjunt de cambra, clavicèmbal, guitarra i soprano (1976).
Va desenvolupar un llenguatge compositiu personal format a València, estimulat durant la seua joventut per l’ambient cultural d’Alacant, ampliat amb la influència de Manuel de Falla a Granada i consolidat a Madrid. Es va implicar en les avantguardes de l’època i va participar en l’evolució que la música va experimentar a Espanya durant el segle XX. Les seues conferències-concert i els seus escrits n’afavoriren la divulgació.
Malgrat el seu reconeixement en vida, el músic Rodríguez Albert mereix que es publiquen les seues obres inèdites i es reconega la seua aportació com a músic destacat del segle XX.
Rafael Rodríguez Albert retratat per Emilio Varela en 1944. Col·lecció particular.
Els pintors alacantins Gastón Castelló, Miguel Abad Miró i Emilio Varela eren amics seus.
Els dos últims el van retratar.
El primer gran premi el va obtenir als 23 anys. Va ser la menció honorífica del Concurs Nacional de Música de l’any 1925. Gabriel Miró la va signar com a secretari.
D’esquerra a dreta: Rodríguez Albert, Luisa Sofovich, Ramón Gómez de la Serna i José Ramón Clemente. Elx. Gener de 1931. Biblioteca Nacional d’Espanya (BNE).
Juan Guerrer Ruiz, “Cònsol general de la poesia espanyola” segons García Lorca, editor i secretari de Juan Ramón Jiménez, va fotografiar el grup.
Rodríguez Albert es va relacionar amb els principals actors culturals del moment gràcies al seu caràcter social i afable.
Producció: MUA, Museu de la Universitat d’Alacant
Comisari: José Miguel Santacreu Soler
Investigadors: Federico Solano López y Alberto Javier Cipollone
Diseny: Stefano Beltrán Bonella. MUA
Muntatge: Servicios técnicos de la Universitat d’Alacant
Col·laboren: Beatriz Rodríguez Fernández (hija del músico), José María Vives Ramiro (Catedrático de Musicología), Archivo Histórico Municipal de Alicante, Biblioteca Nacional de España, Cátedra Interuniversitaria de Memoria Democrática de la Comunitat Valenciana, Fundación Manuel de Falla, Grupo de Investigación España Contemporánea (EC) de la UA y Organización Nacional de Ciegos (ONCE)
Montaje: Servicios técnicos de la Universitat d’Alacant
Colaboran: Beatriz Rodríguez Fernández (hija del músico), José María Vives Ramiro (Catedrático de Musicología), Archivo Histórico Municipal de Alicante, Biblioteca Nacional de España, Cátedra Interuniversitaria de Memoria Democrática de la Comunitat Valenciana, Fundación Manuel de Falla, Grupo de Investigación España Contemporánea (EC) de la UA y Organización Nacional de Ciegos (ONCE).
